Aigües i Sanejament d'Elx, S.A.

Sens dubte. L’aigua de l’aixeta és potable, o siga, és aigua que poden ingerir les persones sense risc per a la seua salut.

Per a fixar la qualitat que ha de tindre l’aigua de l’aixeta, la Unió Europea, seguint les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut, determina els límits de presència de determinats components presents en l’aigua. Molts d’aquests no perjudiquen el cos humà –alguns, de fet, són beneficiosos– i altres, només si hi estan presents en grans quantitats.

Per a definir els nivells de potabilitat, els investigadors prenen com a base el consum diari d’una persona al llarg de la seua vida –2 litres diaris durant 70 anys– amb uns marges de seguretat molt elevats.

• El Ministeri de Sanitat i Consum,  que  és  qui  establix la normativa  nacional –  basada en la legislació europea– per a fixar les concentracions màximes de les substàncies presents en l’aigua.
• Les autoritats sanitàries de les comunitats autònomes, que vigilen la correcta desinfecció de l’aigua i realitzen anàlisis paral•leles a les establides per les empreses gestores.
• Aigües d'Elx que és la responsable de subministrar aigua de la qualitat definida en la legislació establida, així com de realitzar tots els controls de qualitat fixats per la legislació i d’informar en cas de detectar qualsevol anomalia.
• Cada consumidor, que té la responsabilitat de cuidar de l’aigua potable dins de la seua propietat, efectuant, per exemple, un correcte manteniment de la seua instal•lació interior.

Aigües d'Elx  realitza anàlisis en continu per a detectar la presència de microorganismes i productes químics indesitjables, i per a controlar altres característiques com l’olor, el color o el sabor. Així, s’analitza la presència de més de seixanta paràmetres de tipus microbiològic, químic, indicadors del tipus de conductivitat i pH, etc., i es controlen altres característiques, com l’olor, el color i el sabor.

Realitzem també, en continu, anàlisis del clor residual de l’aigua de consum en diferents punts de la xarxa de distribució, per a garantir la presència d’una dosi mínima d’aquest component com a garantia sanitària addicional.

Aigües d'Elx disposa de 60 sondes de mesurament continu de paràmetres de qualitat d’aigua potable.

Aigües d'Elx cada any realitza més de 40.000 determinacions de l’aigua subministrada. Anualment es realitzen 21.000 assajos en laboratori i 7.000 in situ

L’aigua de consum humà té en la seua composició sals i substàncies que li donen un sabor i una olor particulars. Per tant, que l’aigua tinga un determinat gust i olor no ha de considerar-se com a indicador d’aigua no potable. De fet, la majoria dels components que fan que l’aigua tinga un aspecte, sabor o olor desagradables no són danyosos per a la salut.

No obstant això, en el cas que, de sobte, la seua aigua isca bruta, amb un sabor o olor desagradables, li recomanem que es pose en contacte amb el nostre servei d’atenció al client

L’aigua de l’aixeta és potable i complix totes les normatives de qualitat establides per la legislació. Per això, no cal adquirir cap dispositiu addicional per a tractar aquesta aigua. Sí que cal assenyalar que si no es trien adequadament aquests dispositius, no es controlen regularment i no es fa el manteniment recomanat, podrien aparéixer riscos per a la salut (contaminació per bacteris, desmineralització excessiva de l’aigua, concentracions elevades de sodi, etc.).

Perquè és el mètode que millor garantix la desinfecció de l’aigua fins que aquesta arriba a les aixetes dels consumidors, impedint que proliferen els agents patògens en els depòsits d’emmagatzemament i les canonades de subministrament, i per la seua més que comprovada innocuïtat en les concentracions utilitzades. Per això, l’Organització Mundial de la Salut la recomana com el desinfectant més indicat per a l’aigua.

L’Organització Mundial de la Salut assenyala que, en les concentracions establides per la legislació, el clor és totalment inofensiu per a la salut. Les concentracions màximes d’aquest component en l’aigua de l’aixeta establides per aquesta organització garantixen que no comporta cap risc per a la salut.

De fet, la cloració de l’aigua potable és un dels avanços més significatius en la protecció de la salut pública, ja que, pel seu alt poder letal contra bacteris i altres microorganismes, ha contribuït a previndre i eradicar moltes malalties de transmissió hídrica. La presència d’una dosi correcta de clor després del tractament de l’aigua no comporta cap risc per a la salut i conferix a l’aigua un efecte de protecció davant de contaminacions, a més de ser un indicador de la seua correcta desinfecció.

Segons la normativa estatal vigent (Reial Decret 140/2003) i la transposició de la Directiva Europea 98/83/CE, la concentració de clor en l’aigua de consum humà no ha de superar 1 mg/l, si bé es tracta d’un paràmetre indicatiu. Encara que la legislació estatal no establix cap valor mínim per al clor lliure, diferents comunitats autònomes l'han fixat, a través dels seus plans de vigilància, i en la majoria dels casos, en un valor de 0,2 mg/l.

Tenint en compte que el clor desapareix en funció del temps de residència en l’aigua i de la temperatura, entre altres factors, el seu nivell es controla en tota la xarxa de distribució. D’aquesta manera, si durant el recorregut fins a les llars dels consumidors, el nivell d’aquest component és inferior al límit indicatiu establit, des de la pròpia xarxa de distribució es dosifiquen xicotetes quantitats de clor (recloracions) per a garantir la qualitat sanitària de l’aigua.

L’aigua adquirix el calci i el magnesi, que determinen la seua duresa, en el seu contacte amb els distints tipus de terrenys pels quals circula el riu o l’aqüífer d’on procedix. Per tant, el grau de duresa de l’aigua depén del caràcter geològic del sòl que travessa des del seu origen. Així, un sòl calcari genera majors continguts de calç que un sòl granític.

La duresa de l’aigua de l’aixeta no suposa cap perill per a la salut humana, sinó tot al contrari: el calci i el magnesi, que caracteritzen la duresa de l’aigua, són essencials per a la salut.

La duresa de l’aigua se sol expressar a través de la concentració de carbonat càlcic (CaCO3) de l’aigua.
Per això, segons el grau de duresa, hi ha diferents classificacions de les aigües. Una de les més utilitzades és l’escala Merck:

0-79 mg CaCO3/l …………………….……….. Aigua molt blana
80-149 mg CaCO3/l …………………………….. Aigua blana
150-329 mg CaCO3/l ………………………….…. Aigua semidura
330-549 mg CaCO3/l …………………………….. Aigua dura
Més de 550 mg CaCO3/l ......................................... Aigua molt dura

La duresa de l’aigua també es pot expressar en graus francesos (°fH) o en graus alemanys (°dH). L’equivalència entre aquestes unitats i la duresa expressada en mg/l de carbonat càlcic és la següent:

1 °fH = 10 mg CaCO3/l
1 °dH = 17,8 mg CaCO3/l

Els principals avantatges de les aigües dures són les següents:

• Aportació nutricional de calci i magnesi.
• Protecció de les canalitzacions d’aigua contra la corrosió.
• Aclarit més fàcil del sabó.

Els principals desavantatges són les següents:

• L’acumulació de restes de calç en canonades i aparells electrodomèstics.
• L’aparició de restes blanquinoses en la vaixella.
• Pot provocar una lleugera sequedat en la pell i el cabell